Un concert de Jaume Anglada és sinònim de força i lliurament sobre un escenari. Seguint la seva gira per tot Espanya es va deixar caure per la seva terra natal Palma de Mallorca, on se li vol i admira allà per on passa. Fent un malbaratament de talent com ens té acostumats va ser capaç de posar el públic en peus, un públic entregadíssim a Ses Voltes, on corejaven totes i cadascuna de les seves cançons.
Sheila: Quant temps portes en el món de la música?
J. Anglada: Ja són professionalment estant treballant només per i per a, uns 17 anys, des del 93.
Sheila: Això des que vas gravar el teu primer disc?
J. Anglada: No, des que vaig començar a cantar les meves cançons en un circuit de bars que hi havia a Palma, que enyorem tots i que a més era un circuit molt bonic tant de públic com de bars, començant per Sa Finestra, DC3, Bluesville…etc, i tocava cada dia i la veritat és que ho recordo amb molt d’afecte, va ser un bon principi.
Sheila: Tinc entès que als 8 anys vas començar ja a tocar el saxofon i després vas seguir amb la guitarra i començar a compondre les teves pròpies cançons.
J. Anglada: Sí, la veritat és que sí perquè a mi em van marcar com a tots els nens de la meva generació els pallassos de la tele i en aquest cas vaig voler tocar el saxofon, a més vaig anar a classes i encara el conservo, el que passa és que quan vaig escoltar el primer disc de rock vaig pensar que el que volia fer era això i li vaig robar la guitarra a la meva germana, vaig aprendre a tocar els Clavelitos i fins avui…de manera que no he après més que a tocar els Clavelitos.
Sheila: Quants discs tens publicats?
J. Anglada: Tinc 5 discs en estudi.
Sheila: Una cançó de tots ells?
J. Anglada: “Todo lo que puedo dar” és una cançó que ha marcat la direcció del nostre últim disc i crec, com he dit moltes vegades, potser no són les meves millors cançons en aquest disc però sí que és el meu millor disc. I “todo lo que puedo dar” va ser un inici com marca una direcció d’un so, i a aquesta cançó li tinc molt afecte.
Sheila: T’has inspirat en algun artista per guiar la teva carrera musical?
J. Anglada: La veritat és que sí, els meus icones doncs eren en principi Bruce Springsteen i vaig derivar a Dylan, que per a mi és el meu guru. I grups en aquella època que tenia 16 anys, grups com U2, grups dels anys 80 o com Brian Adams, jo vaig créixer en els 80 i aquests grups em van marcar sent un adolescent. Avui en dia sempre dic que quan veig Bob Dylan vull escriure cançons, quan veig Springsteen vull pujar-me a un escenari, però quan escolto la cançó “Mediterráneo” dic jo sóc així i és com em sento, realment estic més a prop del que em canta Serrat que m’agrada molt i em posa les piles però el que m’agrada de veritat és el rock & roll.
Sheila: Membres del grup actualment?
J. Anglada: Sergio Ruiz a la guitarra, Juan Ribas el nostre tècnic de so, que a favor d’ells he de dir que de vegades quan et diuen que bé ha sonat el concert, a part que el grup ha de sonar bé, però qui ajuda moltíssim és el tècnic de so. Ruben Garcia a la bateria, Daniel Magaña que toca la guitarra elèctrica i Juanan Torrandell que toca el baix.
Sheila: Els inicis són durs sobretot en el món de la música, a què et vas dedicar abans de triomfar?
J. Anglada: Bé, m’estan semblant més durs ara i més bonics i més controlables els inicis, la veritat és que quan tenia 16 anys al meu pare li vaig dir que volia tocar la guitarra i navegar, el meu pare em va mirar així i em va dir…ai Jaumet…però a dia d’avui ho faig i la veritat és que no sento haver aconseguit un somni, a veure, perquè no vull sentir que ja ho he aconseguit perquè si ho aconsegueixo ja ho hauré tocat i ja està, llavors crec que estic vivint de la manera que he volgut viure, però he treballat de mariner, fent vernissos, navegant, transportant vaixells a la península, i aquest era el meu treball.
Sheila: Hi ha alguna cosa al món pel que deixaria la música?
J. Anglada: Fa tres anys no sé que t’hagués dit però avui et dic que pels meus fills.
Sheila: Què sents quan ets a dalt de l’escenari?
J. Anglada: Em sento el tio més feliç del planeta, a més tocant amb aquests músics em sento molt afortunat perquè m’ho passo molt bé amb ells i avui surto a tocar amb molta confiança i molta tranquil·litat sabent el que vull fer, oblidant emular aquests artistes que emulava a la meva habitació quan tenia 16 anys, avui em sento una mica més jo i de vegades quan estic cantant em sento molt recolzat perquè m’ajuden a això.
Sheila: Què és el més sorprenent que t’han dit en una actuació? ¿I el que t’han llançat?
J. Anglada: No he tingut aquesta sort, si et dic la veritat sempre escolto tot el que em diuen a les actuacions però ara mateix no sé que dir-te, estic massa concentrat en les cançons que estem cantant o controlar una mica al guitarrista que a vegades es descontrola llavors no puc desconcentrar-me de això.
Sheila: Mai t’ha arribat un tanga a la cara?
J. Anglada: M’encantaria que això passés.
Sheila: Què t’agrada tocar més, la guitarra o el cos d’una dona?
J. Anglada: Saps que passa? que una cosa porta a l’altra, si toques un bon cos escriuràs una bona cançó, et pot portar a això i una bona cançó et pot portar a tocar un bon cos…home, prefereixo tocar el cos d’una bona dona no em fotis!
Sheila: Cantes a la dutxa?
J. Anglada: No
Sheila: Una vetllada ideal?
J. Anglada: Doncs mira, una mica de formatge, una mica de vi i bons amics o la teva parella, no sé.
Sheila: Rosses o morenes?
J. Anglada: LES DUES!!…i pèl-roges.
Sheila: Et prendries una copa amb mi aquesta nit?
J. Anglada: I tres!! i després t’ensenyaria a tocar la guitarra.
Use Sintes (Jefe sección Ocio), Sheila Leon (Reportera), Kico Sarmiento (Fotógrafo)
