La calma que es respira als carrers de s’Arracó, no ens fa sospitar el seu aventurer i violent passat. La vall de s’Arracó va ser, durant els segles XVI i XVII, refugi per a desterrats i escenari dels sagnants enfrontaments entre les famílies Simó i Vic, alhora que patia les incursions dels pirates musulmans, amb base logística a l’illa de Sa Dragonera.
S’Arracó està molt proper al Port d’Andratx, a la carretera que condueix d’Andratx poble a Sant Elm.
Durant l’època àrab hi havia diverses alqueries a la vall, però aquest petit nucli de població no es va crear fins al segle XVIII, al voltant de Església del Sant Crist (1704). L’edifici actual, de 1742, consta d’una petita nau dividida per quatre arcs, amb tres capelles a cada costat. En el seu interior podem contemplar el retaule barroc dedicat al Sant Crist, així com un retaule de la Mare de Déu de la Trapa, procedent de l’antic monestir de monjos trapencs. Actualment, tots els dissabtes hi ha un petit mercat davant d’aquesta església.
S’Arracó, amb menys de 1.000 habitants, s’ha mantingut al marge del fort desenvolupament turístic existent en altres poblacions del municipi d’Andratx. Molts estrangers resideixen al poble durant tot l’any, especialment britànics i alemanys. El seu petit col·legi de, aproximadament, cinquanta alumnes permet una participació activa dels pares en la seva educació.
L’arquitectura de S’Arracó presenta cases tradicionals mallorquines, amb un petit hort o jardí. Els diners guanyats amb l’emigració a França, entre finals del segle XIX i principis del XX, ens permet contemplar algunes mostres d’arquitectura modernista. Els problemes econòmics, a causa del declivi de la indústria de la fusta i de producció del sabó, antic motor d’Andratx i s’Arracó, van provocar una onada d’emigració. Els habitants d’Andratx triaven Cuba com a destinació; obstant això des de s’Arracó es preferia França. No en va el carrer principal del poble s’anomena carrer França, en homenatge al lloc on es va aconseguir prosperar econòmicament i tornar a casa per construir residències senyorials durant els anys 20.
