Cada any i en els primers dies d’agost, Eivissa celebra les ‘Festes de la Terra’, en commemoració de la victòria aconseguida per les tropes catalanes sobre els musulmans que l’ocupaven des de feia diversos segles.

Tot va començar en un ja llunyà 7 de desembre de 1234, quan el rei Jaume I d’Aragó va facultar Guillem de Montgrí,  llavors arquebisbe electe de Tarragona, perquè pogués conquerir les illes d’Eivissa (Medina Yebisah) i Formentera, que estaven en poder dels sarraïns i posseir-les després com a feudatari del rei. Segons detalla l’historiador Joan Marí Cardona al seu llibre ‘La conquesta catalana de 1235’, en l’esmentada data, Jaume I va firmar l’escriptura de cessió en feu, “reservant-se només la sobirania, amb el dret de fer la guerra i la pau,”, i fixant un terme per a l’esmentada conquesta, comprès des de la data en la qual es va firmar la donació fins a la pròxima festa de Sant Miquel, a celebrar el 29 de setembre de l’any següent, 1235. Guillem de Montgrí disposava, doncs, de nou mesos i 23 dies per preparar els seus soldats i l’escaire que els hauria de traslladar a les costes d’Eivissa. L’estiu era teòricament la millor època per a la nevagació, i de fet així es va elegir.

 

El 12 d’abril de 1235, Guillem de Montgrí va subscriure un contracte amb Pere, Infant de Portugal i Nunó Sanç, Comte de Rosselló, pel qual unien les seves forces per dur a terme l’esmentada conquesta. Les clàusules més destacades d’aquest conveni eren, en primer lloc, la dotació d’una església parroquial a Eivissa, “per a glòria de Jesucrist i de la seva Mare la Verge María”; l’acord que cada un dels tres es rescabalaria de les despeses que li ocasionés l’expedició amb els béns capturats en el saqueig; i el repartiment en parts iguals del Castell i la Vila d’Eivissa i, en parts proporcionals al nombre de soldats que n’aportés cada un, “tota la resta que hi hagi fora de la Vila, tant a la mar com a la terra, els estanys de la sal i qualssevol altres possessions de les illes”.

 

Així doncs, i en el terme assenyalat en la donació del rei, es va emportar feliçment a terme la conquesta d’Eivissa i Formentera. El dia 8 d’agost de 1235, festivitat de Sant Ciriac, és la data en la qual la Vila i el Castell d’Eivissa van ser conquerits per les tropes de Montgrí, Sanç i Pere de Portugal. Poc més tard, es van donar igualment per ocupades les restants terres de les Pitiüses.

Finalitzada l’esmentada gesta, els tres conquistadors van començar a complir escrupolosament i al peu de la lletra tots i cada un dels pactes que figuraven al contracte entre ells subscrit.

La llegenda de la traïció
El dia de sant Ciriac de 1235, les tropes catalanes vencen la resistència dels sarraïns, i penetren al recinte emmurallat d’Eivissa “sense que el trabuquet (màquina de guerra per tirar pedres de grans dimensions) que s’havia portat per a la lluita no hagués llançat -compten els cronistes- més de deu pedres sobre el castell (…)”

Però, junt amb els fets històrics, també hi ha lloc per a les tradicions i les llegendes de tot tipus. En el cas concret de la conquesta d’Eivissa, la llegenda que més ha arrelat al poble eivissenc i que ha perdurat fins als nostres dies diu que aquesta caiguda de la vila, en aparença amb tanta facilitat, va ser causada per la traïció d’un germà del cabdill o xeic moro, com a revenja per haver-li robat aquest últim la seva esposa. “Va aprofitar -segons els cronistes- una finestra que tenia la seva casa que donava a l’exterior de la muralla per deixar passar les tropes dels assetjadors”. Al camí que puja a la catedral, una petita capella recorda aquesta tradició-llegenda. És la denominada capella de Sant Ciriac, i cada any, en el programa commemoratiu de la festivitat, un dels actes consisteix en la visita que les autoritats de l’illa fan a aquest lloc, abans de l’acte institucional davant de l’estàtua jacent de Guillem de Montgrí, a la plaça de l’Ajuntament.

D’aquesta barreja de tradició i llegenda hi ha constància des de fa almenys cinc segles, perquè en documents del segle XV ja es poden llegir denominacions com ‘el camp de la traïció’ i ‘la porta de la traïció’. No sabem els noms dels protagonistes, ni del traïdor ni del traït, ni de l’esposa… però tant val. Al cap i a la fi, sempre és més bonica la llegenda, segons la qual un assumpte amorós va permetre dur a terme tota una gran conquesta.