El llaüt és l’embarcació tradicional de les Illes Balears per a la pesca d’arrossegament, encara que l’aparició dels vaixells motoritzats i la concentració de banyistes en les platges van provocar el seu declivi en l’ocupació professional. Per això, avui dia representa una obra d’artesania reservada als aficionats i la seva presència en la flota mallorquina és gairebé testimonial.
Encara que en l’actualitat trobem dissenys evolucionats a motor, el llaüt tradicional és un petit vaixell de vela llatina, d’aproximadament quatre metres d’eslora, que sosté tres pals i que pot arribar als set nusos de velocitat.
La seva consistència i estabilitat dins l’aigua fan d’ell una embarcació perfecta per a tot tipus d’activitats, com la navegació d’esbarjo o la pesca esportiva, i resistent a condicions meteorològiques adverses. Es necessita el títol de Patró d’Embarcacions d’Esbarjo (PER) per a navegar.
Els primers constructors de llaüts eren coneguts com a “mestres d’aixa” i utilitzaven fustes autòctones per a la seva elaboració. Avui la majoria de les embarcacions es construeixen amb nous materials, com la fibra de vidre, el preu del qual és sensiblement inferior, i amb acabats d’altíssima qualitat, com qualsevol iot de luxe.
En l’actualitat, el nombre de mestres ha descendit notablement i la seva dedicació es centra sobretot en la restauració de vells exemplars. De totes maneres, encara existeixen cursos de formació per a evitar que l’ofici caigui definitivament en l’oblit.
La tradició menorquina de llaüts es conserva gràcies a l’activitat d’una petita associació de mariners, que des de la dècada dels vuitanta ha recuperat i restaurat més d’un centenar d’embarcacions. L’Associació Amics del Mar, amb mig centenar de membres, és l’encarregada de preservar aquest patrimoni cultural.
Entre els seus objectius, figura la creació d’un museu de la mar, amb especial atenció a les embarcacions tradicionals, i una escola de fusters per a la conservació de l’ofici.
Una història real
Davant les adversitats del nostre patrimoni nàutic, encara hi ha qui decideix contribuir i ajudar a recuperar-lo, la nostra tradició no desapareix.
L’antic amo, un senyor mallorquí, l’havia comprat fa 40 anys i ja com era major el volia vendre. Però només ho volia vendre a algú que fos a tenir cura, si no, se l’enduia a la seva finca i ho guardava. Òbviament sent de fusta es podriria fora de l’aigua. Però per a ell, era com un altre de la família i no voldria veure-ho en mans de qualsevol.
Jo, com a nou armador, li estic canviant l’aparell per un de dos pals. Li estic canviant i arreglant tot l’interior, posant la coberta nova de teka, canviant i arreglant diverses coses més, distribuint el pes com toca, veles noves, entre altres coses, un treball molt exhaust i bonic.
La meva dona i jo pensam navegar molt amb aquesta embarcació quan estigui llesta.
També tenim pensat potser deixar que la fundació Joves Navegants ho usi amb els seus joves, sóc un dels seus voluntaris i m’encanta la feina que fan.
A les fotos poden veure l’evolució de la restauració, els mestres treballant, els pals, i el vaixell sense i amb pals.“
