Entrevista a Miquelina Lladó
El 1981 va fundar Musica Nostra i gairebé 30 anys després el grup és encara una referència entre els amants de la música tradicional. Però la trajectòria de Miquela Lladó és més àmplia: arrenca el 1967 i ha fructificat en una llarga carrera en solitari esquitxada de companyies de luxe i barreja de cultures. Després de portar les seves cançons per tot Europa, el 2004 la cantautora mallorquina es va retrobar amb si mateixa a “Com un ventall”.
– Quan va fundar Musica Nostra ho va fer per recuperar la música tradicional mallorquina. Calia dignificar-la?
– Sí. Estava manipulada, omplerta de folklorismes. No tenia l’autenticitat que es mereix. Primer vam fer una tasca d’actualitzar els temes, restaurar-los emprant instruments més moderns. Després investiguem. Jo mateixa amb un casette m’anava a buscar persones grans perquè m’expliquessin com es divertien a les festes, què cantaven. L’última etapa va ser de creació pròpia.
– Hauran rebut crítiques dels puristes.
– Sí i les respecto. Però la música és una cosa viva, no pot convertir-se en una peça de museu. Ningú no pot dir què és el pur i autèntic. Tot canvia amb el temps perquè la societat també canvia.
– La maduresa artística és un avantatge o obliga a no estancar-se?
– A no estancar-te t’obliga el sentit comú. Si vols ser al dia has de buscar nous recursos, ampliar repertori. Però sempre amb un estil definit i coherent.
– Amb Rosa Zaragoza canta a les cultures jueva, cristiana i musulmana. Com els reben en països com el Líban o Turquia?
– Molt bé. El públic dels concerts va predisposat a entendre el missatge que transmetem, encara que desconegui la nostra cultura. Si els qui són sobre l’escenari saben transmetre emocions, tot va bé.
– La música tradicional i la Mallorca del turisme de masses són més a prop que fa 40 anys?
– No, mai no es trobaran. El turisme de masses busca només aspectes lúdics. La música d’arrel popular és per a minories.
